1) Los artículos definidos
masculino y femenino plural "els" y "les"
se reducen a la forma "es".
Ej.: Es bòus y es vaques ixen as corrals
(NO: Els bòus y les vaques ixen als corrals).
El coche d'es chics y
d'es chiques (NO: El coche dels chics y de les chiques).
Pero si que se utiliza el artículo "les"
para decir las horas: Les dos. Les huit y mija.
2) Los artículos indefinidos masculino y femenino
plural "uns" y "unes" se reducen a la forma
"us".
Ej.: Vindran us hòmens y us dònes
(NO: Vindran uns hòmens y unes dònes).
Axó es d'us chics i
lo atre d'us chiques (NO: Aixó es d'uns chics y lo
atre d'unes chiques).
3) Como en el Valenciano general el artículo neutro
singular "lo" es sustituido por "el".
Ej.: El pòrt de Santa Pola (NO: Lo pòrt
de Santa Pola). El carrer (NO: Lo carrer).
Axó hu diu tot el mòn
(NO: Aixó ho diu tot lo mòn).
4) Como en el Valenciano general, uso del pronombre neutro
"lo".
Ej.: Ha fet lo pijor que poía fer. Lo curios
de l'assunt. Lo que volía dir.
(NO catalán: Ha fet el pitjor que podía fer. El
curios de l'assumpte. El que volía dir).
5) Presencia (y cierta omisión) del pronombre
adverbial "en <-> ne"
Ej.: Me'n vaig a ma casa. ¿ Te'n pòse
una miqueta ? Pòsâne. ¿ En vòls més
?
¿ Vòls
més ? Pòsâ.
6) Los pronombres "me", "te", "mos"
y "vos" tradicionalmente van delante del pronombre
"se".
Ej.: Me s'ha dit. Me se cremà el sopar. Te se
fa vergonya. Te se pergué per ahi.
Encara mos se farà
de día. Per ahi vos se trencarà el coche.
7) Mantenimiento de la forma plena de los pronombres
débiles delante del verbo.
Ej.: Me pòrtâ el dinar. Se pentina. Mos
vòlen molt.
(NO: Em pòrtâ
el dinar . Es pentina. Ens vòlen molt).
8) Mantenimiento de la forma plena de los pronombres
débiles detrás del verbo.
Ej.: Òbrime. Òbrite. Òbrili.
Òbrimos. Obrívos. Òbrilos. Òbrilis...
(NO: Òbri'm. Òbri't.
Òbri'l. Òbri'ns. Obríu-se. Òbri'ls...).
9) Uso del pronombre "lis" en determinados
casos.
Ej.: A éxos chics y a aquelles chiques pòsâlis
lo que ells vullguen.
Es llibres clàvalos
en dos caxes y dónalis una a estes persones.
10) Los pronombres "los" y "les"
que presentan esta forma en posición enclítica,
adoptan la forma única "es" cuando son independientes.
Ej.: ¿ Es claus a on es déxe ? Pòsâles
ahi. ¿ Es gòts a on es pòse ? Pòsâlos
alli.
(NO: ¿ Les claus
a on les deixe ? Pòsâles ahi. ¿ Els gòts
a on els pòse ? Pòsâlos alli).
11) Uso del pronombre "se" en lugar del "li"
empleado por otras variantes valencianas en determinados casos.
Ej.: Se la furtà mentres dormía. S'hu
vaig dir pel mati.
(NO: Li la furtà
mentres dormía. Li ho vaig dir pel mati).
12) Uso de la forma "mos" como pronombre reflexivo
de la primera persona del plural.
Ej.: Mos vòlen molt. Anémo'n. Mos hu
mengem tot. Pòrtâmos el cabaç.
(NO: Nos vòlen molt.
Anem-nos-en. Nos ho mengem tot. Pòrtâ-nos el cabaç).
13) Utilización de los pronombres "mos"
y "vos" para la función reflexiva en vez de
la más reciente "se".
Ej.: Rentevos (NO: Renteu-se). Mo'n anem
(NO: Se n'anem).
14) Demostrativos del habla ilicitana:
Ej.: Aqui-Ahi-Alli (NO: Açi-(Ahi-Alli)).
Astò-Axò-Allò
(NO: Aço-Aixo-(Allò)).
Este-Esta-Estos-Estes
(NO el catalán: "Aquest-Aquesta-Aquests-Aquestes").
15) Preposición "en" para indicar relación
de compañia (castellano: "con"). No se emplea
ni la arcaica preposición "ab", ni la artificiosa
preposición catalana "amb".
Ej.: Pa en chocolate. Me'n ixc en tú. Que agarre
en fòrçâ l'espill.
(NO el catalán: Pa
amb xocolata. Me surt amb tú. Que agafi amb fòrça
el mirall).
16) Uso de la preposición "en", en vez
de "a" para el complemento de lugar junto al verbo
"estar".
Ej.: Ell no estava en casa (NO el catalán:
Ell no era a casa).
Demà estaré
en Castelló (NO el catalán: Demà seré
a Castelló).
17) Como en Valenciano general, uso de la preposición
"de" tras el masculino singular de algunos adjetivos
de cantidad.
Ej.: No menjes tant de boquero. Fa molt de fret.
No menjes tanta sardina.
Fa molta gelor. Tinc molts cavalls.
18) Uso de "pa" en lugar de "per a"
(castellano: "para").
Ej.: Ell ha vengut p'a pintar la taula (NO: Ell
ha vengut per a pintar la taula).
El llit es p'a dormir
(NO: El llit es per a dormir).
19) Uso de "mosatros" y "vosatros"
en lugar de "nosatros", "nosatres", "vosatres"
o los catalanes "nosaltres" y "vosaltres".
Ej.: Mosatros anirem huí. Vosatros anireu demà
(NO: Nosatros, nosatres,
nosaltres. Vosatres, vosaltres).
20) Uso de "Atre-Atra-Atres", como en Valenciano
general, en lugar de los catalanes "Altre-Altra-Altres".
Ej.: El atre día. Agarra l'atra cullera. Es
atres chics y es atres chiques.
(NO: Altre. Altra. Altres).
21) Uso de "hay", "en hay" "hi
hay" o "n'hi hay" en lugar de "hi ha"
o "n'hi ha".
Ej.: ¿ Hay dinés p'a pagar ? No n'hi
hay. (NO: ¿ Hi ha dinés per a pagar ? No
n'hi ha).
22) Perífrasis para formar los posesivos.
Ej.: El meu llibre. El teu pis. La seua ròbâ
(NO: Mon llibre. Ton pis. Sa ròbâ).
Es claus de mosatros (NO: Les nostres claus). La
filla de vosatros (NO: La vostra filla). El
gos d'ells (NO: Llur gos). Es tèrres d'elles
(NO: Llur tèrres)
("Llur" es arcaico
y solo está presente al norte de Cataluña).
Sin embargo sí es habitual usar los posesivos débiles
en algunas relaciones de parentesco:
(Mon > mun) pare.
(Son > sun) germà. (Ton > tun)
cosí.
(Mos > mus/muns)
fills. (Tos > tus/tuns) pares. (Sos
> sus/suns) germans.
23) El sufijo "-ista" no varía según
el género.
Ej.: Este chic es periodista (NO: Este chic es
periodiste).
El seu pare es futbolista
(NO: El seu pare es futboliste).
24) Como en el Valenciano general, no existe género
femenino para el numeral "dos".
Ej.: Yo vaig anar dos vòltes (NO el catalán:
Jo aní dues vegadas).
25) Construcción de las oraciones impersonales
con "se" (nunca con el catalán "hom")
y de manera perifrástica con "diuen".
Ej.: Se sap que la tèrrâ es reóna.
Diuen que demà plourà.
(NO el catalán: Hom
sap que la terra es redona).
26) Como en el Valenciano general, pronunciación
de la "n" etimológica en el plural de palabras
que no la poseen en el singular.
Ej.: Hòme-hòmens. Fadri-fadrins. Sermo-sermons.
Marge-margens.
27) Como en el Valenciano general, repulsión a
la pronunciación del sonido "r" en dos sílabas
consecutivas de una palabra.
Ej.: ¿ No vòls pendre res ? (NO:
¿ No vòls prendre res ?).
Pòts pèdre
es dines (NO: Pòts pèrdre els diners).
28) Alternancia de las formas plenas y apocopadas de
los numerales femeninos "primer/primera", "segon/segona"
y "tercer/tercera".
Ej.: La primer vòltâ que anà /
La primera vòltâ que anà.
La segon festa
d'enguany / La segona festa d'enguany.
La tercer moto
que han furtat / La tercera moto que han furtat.
Rasgos verbales:
29) Convivencia del pasado
sintético y analítico (perifrástico). Si
bien el sintético, para la primera persona del singular,
suele ser menos habitual que el analítico (perifrástico).
Sintético
/
Perifrástico
Ej.: Me'n aní enjorn
= Me'n vaig anar enjorn.
Te'n anares enjorn
= Te'n vas anar enjorn.
Se'n anà enjorn
= Se'n va anar
enjorn.
Mo'n anarem enjorn
= Mo'n vam anar enjorn.
Vo'n anareu enjorn
= Vo'n vau anar enjorn.
Se'n anaren enjorn =
Se'n van anar enjorn.
30) Preponderancia de la
forma velarizada (v) en los presentes de subjuntivo de los verbos
"haver" y "vore".
Yo haiga, tu haigues, ell haiga, mosatros haigam, vosatros
haigau, ells haiguen (v).
(Yo haja, tu hages, ell haja, nosatres hajam, vosatres
hajau, ells hagen).
Yo vega, tu vegues, ell vega, mosatros vegam,
vosatros vegau, ells veguen (v).
(Yo veja, tu veges, ell veja, nosatres vejam, vosatres
vejau, ells vegen).
31) Uso de las desinencias
"-am", "-au" de la primera y segunda persona
del plural del subjuntivo e imperativo de algunos verbos, en
vez de las más recientes "-em", "-eu".
Ej.: No crec que pugau anar. Tingam paciencia.
(NO: No crec que pugueu
anar. Tinguem paciencia).
32) No hay concordancia
del participio pasado con el pronombre acusativo de tercera
persona.
Ej.: Esta canço la ham sentit ans (NO: Esta
canço la hem sentida ans).
Aquelles dònes
no es havia vist mai (NO: Aquelles dònes no les havía
vistes mai).
33) Uso del verbo "deure"
como auxiliar para formar el condicional de obligación.
Con cierta alternancia con los verbos "haver" y "tindre".
Ej.: Deuríeu de fer lo que vos han dit.
Hauríeu de fer
es còses com Deu mana.
Tendríeu que
fer es còses millor.
34) Alternancia de los verbos
"deure", "haver" o "tindre" para
la construcción verbal castellana "tener que".
Ej.: Deus de fer el sopar. Deuen de portar el llit.
Tens que fer el sopar.
Tenen que portar el llit.
Has de fer el sopar.
Han de portar el llit.
35) Uso de los verbos "ser"
y "estar" como en Valenciano general y no como en
catalán.
Ej.: Ya estic en casa. Ell estava content.
(NO el catalán:
Ja soc a casa. Ell era content).
Ha segut un chic. Ha
segut el quint.
(NO el catalán:
Ha estat un noi. Ha estat el cinqué).
36) Uso de los infinitivos
"tindre", "vindre" y "valdre"
en lugar de "tenir", "venir" que parece
son usados en unas pocas localidades alicantinas y en lengua
Catalana.
Ej.: Deu de tindre amics. ¿ Sas si vòl
vindre demà ? El pis té que valdre molt més.
(NO: Deu de tenir amics.
¿ Saps si vòl venir demà ?).
En ciertos casos hay alternancia con las formas aisladas: Veníte'n. Venísse'n.
Venívo'n. Tenílo.
37) Para la segunda persona
del singular del presente de indicativo del verbo "ser"
("esser" en Catalán), se utiliza "eres"
y no el Catalán "ets". Y para la del verbo
"saber" se utiliza "sas" en lugar de "saps".
Ej.: Tu eres ilicità. ¿ Eres de Santa
Pola ? (NO: Tu ets ilicità. ¿ Ets de Santa
Pola ?).
Tu hu sas millor que
ell. ¿ Hu sas ? (NO: Tu ho saps millor que ell. ¿
Ho saps ?).
38) Pronunciación
palatal y sin "e" de las formas verbales incoactivas.
Ej.: Que yo patixca. Reunixca. Resistixca.
(NO: Que yo pateisca/patisca.
Reunisca. Resistisca).
39) En conjugación
verbal, omisión de la "i" sin acentuar que
se encuentra entre dos "e".
Ej.: ¿ Que veéu vosatros ? (NO: ¿
Que veiéu vosatros ?).
Ell no féa cas
(NO: Ell no feia cas).
40) Cambio de "i"
por "e" en el participio del verbo "ser".
Ej.: ¿ Que ha segut ? (NO: ¿ Que
ha sigut ?).
Ha segut una chiqueta
(NO: Ha sigut una chiqueta).
41) Tendencia a pronunciarse
como "e" la "i" sin acentuar del condicional
del verbo "tindre".
Ej.: Tu tendríes <-> tu tindríes.
Ells tendríen <-> ells tindríen.
42) Para la primera persona
del singular del presente de indicativo del verbo "vòre"
se utiliza "vec" y no "veig".
Ej.: Yo vec molta gent (NO: Yo veig molta gent).
LEXICO
y EXPRESIONES
utilizadas en Elche
2004
© Valencià d'Elig