1) Es artículs definits masculí
y femení plural "els" y "les" se reduixen
a una única forma "es".
Ex.: Es bòus y es vaques ixen as corrals
(NO: Els bòus y les vaques ixen als corrals).
El coche d'es chics y
d'es chiques (NO: El coche dels chics y de les chiques).
Encara que s'utilisa l'articul "les" pa dir
es hòres: Les dos. Les huit y mija.
2) Es artículs indefinits masculi y femeni plural "uns"
y "unes" se reduixen a una única forma "us".
Ex.: Vindran us hòmens y us dònes
(NO: Vindran uns hòmens y unes dònes).
Axò és d'us chics y
lo atre d'us chiques (NO: Això és d'uns chics y lo
atre d'unes chiques).
3) Com en el valencià general se gasta l'artícul masculí
singular "el" en conte de la forma antigua "lo" (huí en día minoritaria).
Ex.: El pòrt de Santa Pola (NO: Lo pòrt
de Santa Pola). El carrer (NO: Lo carrer).
Axò hu diu tot el mòn
(NO: Això ho diu tot lo mòn).
4) Com en el valencià general, us del pronòm
nèutre "lo".
Ex.: Ha fet lo pijor que poía fer. Lo curiós
de l'assunt. Lo que volía dir.
(NO català: Ha fet el pitjor que podía fer. El
curiós de l'assumpte. El que volía dir).
5) Presència (y certa omissió) del pronòm
adverbial "en <-> ne".
Ex.: Me'n vaig a ma casa. ¿ Te'n pòse
una miqueta ? Pòsâne. ¿ En vòls més
?
¿ Vòls
més ? Pòsâ.
6) Al contrari que en castellà es pronòms
"me" y "te" van davant del pronòm
"se".
Ex.: Me s'ha dit. Me se cremà el sopar. Te se
fa vergonya. Te se pergué per ahí.
Encara mos se farà
de día. Per ahí vos se trencarà el coche.
7) Manteniment de la forma plena d'es pronòms
dèbils davant del vèrb.
Ex.: Me pòrtâ el dinar. Se pentina. Mos
vòlen molt.
(NO: Em pòrtâ
el dinar. Es pentina. Ens vòlen molt).
8) Manteniment de la forma plena d'es pronòms
dèbils darrere del vèrb.
Ex.: Òbrime. Òbrite. Òbrili. Òbrimos.
Obrívos. Òbrilos. Òbrilis...
(NO: Òbri'm. Òbri't.
Òbri'l. Òbri'ns. Obríu-se. Òbri'ls...).
9) Us del pronòm "lis" en determinats
casos.
Ex.: A exos chics y a aquelles chiques pòsâlis
lo que vullguen.
Es llibres clàvalos
en dos caxes y dónalis una a estes persones.
10) Es pronòms "los" y "les"
que presenten estes formes en posició enclítica,
prenen una única forma "es" quan van independents.
Ex.: ¿ Es claus a on es dexe ? Pòsâles
ahí. ¿ Es gòts a on es pòse ? Pòsâlos
allà.
(NO: ¿ Les claus
a on les deixe ? Pòsa-les ahí. ¿ Els gòts
a on els pòse ? Pòsa-los allà).
11) Us del pronòm "se" en conte del
"li" usat en atres variants valencianes en determinats
casos.
Ex.: Se la furtà mentres dormía. S'hu
vaig dir de matí.
(NO: Li la furtà
mentres dormía. Li ho vaig dir de matí).
12) Us de la forma "mos" pal pronòm
reflexiu de la primera persona del plural.
Ex.: Mos vòlen molt. Anemo'n. Mos hu
mengem tot. Pòrtâmos el cabaç.
(NO: Nos vòlen molt.
Anem-nos-en. Nos ho mengem tot. Pòrta-nos el cabaç).
13) Utilisació d'es pronòms "mos"
y "vos" pa la funció reflexiva en conte de
la més recent "se".
Ex.: Rentevos (NO: Renteu-se). Mo'n anem
(NO: Se n'anem).
14) Demostratius del parlar ilicità:
Ex.: Aquí-Ahí-Allà (NO: Açí-(Ahí-Allà)).
Astò-Axò-Allò
(NO: Açò-Això-(Allò)).
Este-Esta-Estos-Estes
(NO el català: "Aquest-Aquesta-Aquests-Aquestes").
15) Preposició "en" pa indicar relació
de companyía (castellà: "con"). No se
gasta ni l'arcaica preposició "ab", ni l'artificiosa
preposició catalana "amb".
Ex.: Pa en chocolate. Me'n ixc en tu. Que agarre
en fòrçâ l'espill.
(NO el català: Pa
amb xocolata. Me surt amb tu. Que agafi amb fòrça
el mirall).
16) Us de la preposició "en", en conte
de "a" pal complement de llòc junt al vèrb
"estar".
Ex.: Ell no estava en casa (NO el català:
Ell no era a casa).
Demà estaré
en Muchamèl (NO el català: Demà seré
a Mutxamel).
17) Presència (y certa omisió) de la preposició
"de" darrere del masculí singular d'alguns
adjetius de cantitat (el femení y es plurals mai la pòrten).
Ex.: No menjes tant de boqueró. Fa molt de fret.
Fa molt temps que no el vec. Fa molt fret.
No menjes tanta
sardina. Fa molta gelor. Tinc molts cavalls.
18) Us de "pa" en conte de "per a"
(castellà: "para").
Ex.: Ell ha vengut pa pintar la taula (NO: Ell
ha vengut per a pintar la taula).
El llit és pa dormir
(NO: El llit és per a dormir).
19) Us de "mosatros" y "vosatros"
en conte de "nosatros", "nosatres", "vosatres"
o es catalans "nosaltres" y "vosaltres".
Ex.: Mosatros anirem huí. Vosatros anireu demà.
(NO: Nosatros, nosatres,
nosaltres. Vosatres, vosaltres).
20) Us de "Atre-Atra-Atres", com en valencià
general, en conte de "Altre-Altra-Altres".
Ex.: L'atre día. Agarra l'atra cullera. Es
atres chics y es atres chiques.
(NO: Altre. Altra. Altres).
21) Us de "hay", "en hay", "hi
hay" o "n'hi hay" en conte de "hi ha"
o "n'hi ha".
Ex.: ¿ Hay dinés pa pagar ? No n'hay / n'hi
hay. (NO: ¿ Hi ha dinérs per a pagar ? No
n'hi ha).
22) Perífrasis pa formar es possessius (excèpte en alguns de parentèsc o molt íntims).
Ex.: El meu llibre. El teu pis. La seua ròbâ
(NO: Mon llibre. Ton pis. Sa ròbâ).
Es claus de mosatros (NO: Les nostres claus). La
filla de vosatros (NO: La vostra filla). El
gos d'ells (NO: Llur gos). Es tèrres d'elles
(NO: Llur terres)
("Llur" és arcaic
y només està present en el català del nòrt de Catalunya).
En càmbit, si és habitual usar es possessius dèbils
en algunes relacions de parentèsc o molt íntimes:
(Mon > mun) pare.
(Son > sun) germà. (Ton > tun)
cosí. Ma filla. Ta mare. Sa neboa.
(Mos > mus/muns)
fills / filles . (Tos > tus/tuns) pares. (Sos
> sus/suns) germans.
Ma vida. Ta casa.
23) La terminació "-ista" no varía
en funció del gènero.
Ex.: Este chic és periodista (NO: Este chic és
periodiste).
Sun pare és
futbolista (NO: Son pare és futboliste).
24) Com en el valencià general, no existix gènero
femení pal numeral "dos".
Ex.: Yo aní dos vòltes (NO el català:
Jo vaig anar dues vegadas).
25) Construcció d'es oracions impersonals en "se"
y de manera perifràstica en "diuen".
Ex.: Se sap que la tèrrâ és reóna.
Diuen que demà plourà.
(NO el català: Hom
sap que la tèrra és redona).
26) Com en el valencià general, pronunciació
de la "n" etimològica en el plural de paraules
que no la tenen en el singular.
Ex.: Hòme-hòmens. Fadrí-fadrins. Sermó-sermons.
Marge-màrgens.
27) Com en el valencià general, rebuig
a la pronunciació del so "r" en dos sílabes
consecutives d'una paraula.
Ex.: ¿ No vòls pendre res ? (NO:
¿ No vòls prendre res ?).
Pòts pèdre
es dinés (NO: Pòts pèrdre els diners).
28) Alternancia d'es formes plenes y apocopaes
d'es numerals femenins "primer/primera", "segon/segona"
y "tercer/tercera".
Ex.: La primer vòltâ que anà /
La primera vòltâ que anà.
La segon festa
d'enguany / La segona festa d'enguany.
La tercer moto
que han furtat / La tercera moto que han furtat.
Senyes verbals:
29) Convivència del passat
sintètic y analític (perifràstic). Si be l'analític (perifràstic),
pa la primera persona del singular, sòl ser més
frecuent que el sintètic.
Sintètic /
Perifràstic
Ex.:Me'n aní enjor
= Me'n vaig anar enjor.
Te'n anares enjor
= Te'n vas anar enjor.
Se'n anà enjor
= Se'n va anar
enjor.
Mo'n anàrem enjor
= Mo'n vam anar enjor.
Vo'n anàreu enjor
= Vo'n vau anar enjor.
Se'n anaren enjor =
Se'n van anar enjor.
30) Preponderancia de la
forma velarisà (v) en es presents de subjuntiu d'es vèrbs
"haver" y "vore".
Yo haiga, tu haigues, ell haiga, mosatros haigam, vosatros
haigau, ells haiguen (v).
(Yo haja, tu hages, ell haja, nosatres hajam, vosatres
hajau, ells hagen).
Yo vega, tu vegues, ell vega, mosatros vegam,
vosatros vegau, ells veguen (v).
(Yo veja, tu veges, ell veja, nosatres vejam, vosatres
vejau, ells vegen).
31) Us d'es desinències
"-am", "-au" de la primer y segon persona
del plural del subjuntiu y imperatiu d'alguns vèrbs,
en conte d'es desinències més recents "-em", "-eu".
Ex.: No crec que pugau anar. Tingam paciència.
(NO: No crec que pugueu
anar. Tinguem paciència).
32) No hay concordancia
del participi passat en el pronòm acusatiu de tercera
persona.
Ex.: Esta cançó la ham sentit ans
(NO: Esta cançó la hem sentida abans).
Aquelles dònes
no es havía vist mai (NO: Aquelles dònes no les havía
vistes mai).
33) Us del vèrb "deure"
com auxiliar pa formar el condicional d'obligació. En
certa alternancia en es vèrbs "haver" y "tindre".
Ex.: Deuríeu de fer lo que vos han dit.
Hauríeu
de fer es còses com Deu mana.
Tendríeu
que fer es còses millor.
34) Alternancia dels vèrbs
"deure", "haver" o "tindre" pa
la construcció verbal castellana "tener que".
Ex.: Deus de fer el sopar. Deuen de portar el llit.
Tens que fer el
sopar. Tenen que portar el llit.
Has de fer el sopar.
Han de portar el llit.
35) Us d'es vèrbs
"ser" y "estar" com en valencià general
y no com en català.
Ex.: Ya estic en casa. Ell estava content.
(NO el català: Ja
sòc a casa. Ell era content).
Ha segut un chic.
Ha segut el quint.
(NO el català: Ha
estat un noi. Ha estat el cinqué).
36) Us d'es infinitius "tindre",
"vindre" y "valdre" en conte de "tenir",
"venir" que parex son usats en us poquetes poblacions
alacantines y en llengua catalana.
Ex.: Deu de tindre amics. ¿ Sas si vòl
vindre demà ? El pis té que valdre molt més.
(NO: Deu de tenir amics.
¿ Saps si vòl venir demà ?).
Ocasionalment, en enclítics, existix l'alternancia "tindre/tenir", "vindre/venir": Tíndrelo/Tenílo. Víndrete'n/Veníte'n.
37) Pa la segon persona
del singular del present d'indicatiu del vèrb "ser"
("esser" en català), se gasta "eres"
y no el català "ets". Y pa la del vèrb
"saber" s'utilisa "sas" en conte de "saps".
Ex.: Tu eres ilicità. ¿ Eres de
Santa Pola ? (NO: Tu ets ilicità. ¿ Ets de
Santa Pola ?).
Tu hu sas millor
que ell. ¿ Hu sas ? (NO: Tu ho saps millor que ell.
¿ Ho saps ?).
38) Com en llengua valenciana general pronunciació palatal y sense "e" d'es formes verbals incoactives.
Ex.: Que yo patixca. Reunixca. Resistixca.
(NO: Que yo pateisca/patisca.
Reunisca. Resistisca).
39) En conjugació verbal, no existència de la "i" sense acentuar que en certs temps verbals la normativa introduix entre dos vocals.
Ex.: ¿ Que veéu vosatros ? (NO: ¿
Que veieu vosatres ?).
Ell no féa
cas (NO: Ell no feia cas).
40) Com en el valencià general us de “segut”, participi del vèrb “ser”.
Ex.: ¿ Qué ha segut ? (NO: ¿ Qué
ha sigut ?).
Ha segut una chiqueta
(NO: Ha sigut una chiqueta).
41) Tendència a pronunciàsse
com "e" la "i" sense acentuar del condicional
del vèrb "tindre".
Ex.: Tu tendríes <-> tu
tindríes. Ells tendríen <-> ells
tindríen.
42) Pa la primer persona
del singular del present d'indicatiu del vèrb "vore"
se gasta "vec" y no "veig".
Ex.: Yo vec molta gent (NO: Yo veig molta gent).
LÈXIC
y EXPRESIONS
utilisaes en Èlig
2004
© Valencià d'Èlig
-
Senyes Fonètiques del Valencià d'Èlig.